JOAN FAUS, el meu candidat

Abans d'entrar a formar part del grup de Gent d'Ador no coneixia quasi a Joan Faus. Sabia que era d'Ador, que treballava de mestre, que vivia a València, qui eren els seus pares i germans... La meua relació amb ell es restringia a un “hola i adéu” quan ens creuàvem pel carrer. I poc més. Va ser a l'entrar en Gent d'Ador quan vaig començar a conéixer-lo de veritat. En aquella colla originària, encara que tenia un pes específic major que molts de nosaltres, no era ni més ni menys que qualsevol altre: aportava les seues idees, les argumentava bé, discutia el que no li pareixia correcte i acceptava el que decidia la majoria, li agradara o no. Mai intentava imposar res.
La pèrdua de les eleccions va ser un gran colp per a tot el grup. Afortunadament ens varem saber refer gràcies al recolzament de més del 48% dels votants, i a la unió que existia entre tots els components, la qual, si més no, és va fer més forta encara. D'això ell en va tindre molta culpa. Però de nou rebérem una altra garrotada quan Valentín va abandonar la formació. El grup estava ferit de mort. Ja ho havia dit l'alcalde en una entrevista: “estos no duren una rosada.” ¿I ara què? Doncs res, no passava res: ahí estava Joan. Amb eixe aspecte un poc fràgil, primet, amb el monyo blanc, pereta i el parar un poc corbat, es va tirar el grup de Gent d'Ador a l'esquena com si fóra un jovenot de vint anys, fort i musculós, i va estirar d'ell fins arribar on estem ara: a les portes d'unes noves eleccions. ¿Però què li passava a este home? ¿Per què, si ja està jubilat, té la casa i el cotxe pagats, els fills col•locats, i té tot el temps del món per jugar amb la seua neteta, vol complicar-se la vida d'esta manera? ¿Com, amb la crisi que hi ha, les retallades per part de la Generalitat que s'esperen, vol fer-se càrrec d'un ajuntament tant endeutat com el d'Ador? ¿Com, sent conscient de l'empastre que hi haurà allí dins, vol ser l'alcalde? ¿Està boix o què? Evidentment no. I jo conec molt bé quines són eixes raons per les quals vol ser l'alcalde de tots els adorers: en primer lloc, per l'amor tan gran que li té a Ador; després, perquè té un sentit molt elevat de lo que és la justícia, absent ací des de fa molts anys; i finalment, pel seu convenciment real en la democràcia, eradicada d’esta institució. D'estos sentiments, d'una capacitat de treball i de sacrifici envejables, i de la lleialtat al seu grup i al poble, trau unes forces que el fan inesgotable.
¡No sabeu quan ha treballat al llarg d'estos quatre anys! No ha fallat mai a cap reunió del grup; ha estudiat lleis; s'ha llegit els BOE i els BOP; ha preguntat i repreguntat a qui més sabia quan alguna qüestió important la ignorava; ha vingut de València quan ha sigut menester; se n'ha anat a València a l'una del matí, després d'haver vingut a posta per reunir-se amb nosaltres; ha anat on ha fet falta; a parlat amb qui devia parlar; i ha aguantat estoicament, sense alterar-se, amb educació i classe, però també amb caràcter i dignitat, tots els entrebancs que el senyor alcalde i companyia han anat posant-li al llarg d'este temps. Hauríeu de vore'l treballar als plenaris. Malgrat que rebem la documentació amb poc de temps per preparar-los, com és tant llest i ordenat, amb la minuciositat d'un rellotger, prepara totes les qüestions com si li anara la vida amb això. I després, clar: allí dalt de la tarima se'ls deixa sense paraules. Exposa, raona, argumenta i els demostra lo mal governants que són. No vull menysprear ningú del grup governant, però després de veure el que hi ha i què és el que fan, només es pot concloure una cosa: que cadascú arriba on arriba i sap el que sap, i que qui fa el que pot no està obligat a més; però per governar un poble amb serietat, amb eficàcia i amb transparència es necessita molt més que la mera voluntat de fer coses, i eixes grans carències que tenen les han demostrades als plenaris i en el treball diari durant tota la legislatura. Eixe, justament, és el fort de Joan Faus: ell sí és una persona seriosa en el treball, per això ha demostrat en estos quatre anys, desenvolupant la tasca d'oposició, que està molt més preparat per a governar que altres que porten una caterva d'anys.
Però com qualsevol persona, també té el seu toc de vanitat. ¡No sabeu com s’alegra quan, després de redactar un escrit o unes preguntes per al plenari, ens els llig en les reunions preparatòries! Quan acaba es queda mirant-nos, estudiant les nostres reaccions..., i quan algú li diu: “xe, Joan, de categoria, això està molt ben escrit.” ¡Quin goig li dóna! De seguida somriu i es fa ben ample.
Una altra característica que m'agradaria destacar d'ell, en el bon sentit de la paraula, és lo pesat que és, ¡no s'ho podeu imaginar! A les tantes de la nit et crida per telèfon per comentar alguna coseta, a vegades sense importància, una simple excusa, per a continuació donar-te ànims per que continuem tots units, per fer grup, per mantindre'l lligat, doncs eixe és el camí de l'èxit: Això que t'he dit és molt important, “sí Joan”; que s'ha de continuar treballant, “per suposat Joan”; que s'ha de mirar cap avant, “clar que sí, Joan”; que... “Joan, se m'està gelant el sopar”; que el poble necessita gent com vosaltres, “Joan, el sopar...”; que estic convençut que podem guanyar les properes eleccions, “Joan, demà no ens hem de veure?”; sí , però... “bona nit, Joan”. Eixa nit, n’estic segur, haurà dormit com un tronc.
Recorde que la nit abans del dia de les passades eleccions, estant sopant tots els que formàvem aquella candidatura de Gent d'Ador, la seua dona li va dir: “si demà no guanyareu, i no li feu una oposició com Déu mana a l'alcalde, em divorcie de tu”. Esgotada la legislatura, pots estar ben tranquil•la, Amparo, perquè la tasca d'oposició, el teu home, la feta de forma digna, honesta i eficient. I ara jo et dic: “Joan, si no guanyares les properes eleccions no passa res, doncs, almenys, has guanyat un amic”.